Des del segle XII, les nostres costes patiren atacs de naus pirates i corsàries que perduraren fins al segle XVIII. Durant aquest llarg període, aquests personatges van atemorir la nostra població i van deixar una petjada perceptible en la memòria popular (llegendes i rondalles), l’arquitectura (torres de moro) i l’urbanisme (posició dels pobles).
Els anomenats pirates eren els que actuaven pel seu compte; ara podríem dir que eren empreses privades il·legals que atacaven indiscriminadament. Qualsevol que tingués una nau i ganes de cometre robatoris, raptes i altres excessos malèvols podia ser un pirata. En canvi, els corsaris, tot i que actuaven com els pirates, ho feien amb el beneplàcit del govern d’un país.
La llista dels atacs perpetrats per aquests personatges a les nostres costes és molt llarga. Principalment, el que buscaven eren riqueses i captius (per obtenir-ne rescats o per fer-los esclaus), i desgraciadament eren famosos pel rastre de morts i devastació que deixaven al seu pas.
Aquest fet va motivar que moltes de les viles de la costa se situessin uns quilòmetres cap a l’interior per tal de poder fugir o tenir temps de defensar-se (Torroella de Montgrí, Palafrugell, Calonge...). Als segles XVI i XVII, per protegir-se d’aquests atacs, es construïren arreu de la nostra comarca les anomenades torres de moro o de guaita.
Les torres de guaita, construïdes prop de la costa, servien per vigilar l’arribada d’alguna nau a l’horitzó i avisar la gent dels pobles o masies per mitjà de missatgers i senyals. Molts masos situats prop del mar es fortificaren, i s’hi construïren torres per poder albergar els seus habitants i les seves riqueses durant els atacs.
El rapte d’homes, dones i nens era un negoci molt lucratiu per als assaltants, que si podien, demanaven un rescat. Els documents de l’època estan plens de referències a aquests rescats. L’Església i els senyors, de fet, permetien la captació d’almoines públiques per recollir diners a fi d’alliberar els presoners i ajudar així les seves dissortades famílies, que sovint tenien economies de subsistència i no podien pagar. Si el rescat no es duia a terme, els captius eren venuts com a esclaus als mercats nord-africans, turcs o fins i tot europeus.
Avui ens queden les torres de guaita o de moro, que embelleixen l’arquitectura de la nostra costa i que són un record del que va patir la pobra gent de la nostra comarca.