Arran de l’inici de la producció del famós xampany a la regió francesa de la Xampanya, es generà una gran demanda de taps de suro de qualitat. El Baix Empordà reunia les condicions idònies perquè aquesta indústria s’hi desenvolupés amb èxit, gràcies a l’excel·lent suro que fornien les alzines sureres de les Gavarres i l’Ardenya. Aquesta indústria començà a funcionar, de manera artesana, al darrer quart del segle XVIII.

La manufactura del suro va representar un alè de prosperitat per a la nostra terra. Els pagesos deixaven el conreu per anar a treballar de tapers, i els pescadors, cansats de la seva feina feixuga i incerta, penjaven les canyes i també buscaven feina en el sector, on cobraven uns jornals altíssims en comparació, per exemple, amb els obrers tèxtils.
Els bons sous generaren un món confortable al voltant d’aquestes viles, i això va afavorir la proliferació de festes culinàries, balls... Hi havia un ambient general de passar-s’ho bé. Es construïren casinos, ateneus i centres culturals on els tapers feien les seves tertúlies.

Els tapers es mudaven per anar a treballar i realitzaven la seva feina en silenci, ja que en aquella època es tractava d’una activitat principalment artesana. D’alguna manera va sorgir la idea de fer-se llegir mentre treballaven; així, els tapers escoltaven un company que llegia diaris, revistes, poesia i prosa mentre anaven fent la feina. Aquest fet va desencadenar una instrucció cultural que es notava en el seu parlar. El llenguatge dels tapers, en contraposició amb el de la població no instruïda, era florit, descriptiu i ple d’adjectius.

Aquesta meravellosa prosperitat, però, es va acabar amb l’arribada de la I Guerra Mundial. Moltes fàbriques i tallers tancaren; d’altres, però, s’adaptaren, milloraren la mecanització, diversificaren la producció i continuaren el seu treball fins als nostres dies, en què la producció de suro del Baix Empordà continua essent molt valorada per la seva gran qualitat.